El Bell Estiu

PAVESE, Cesare. EL BELL ESTIU. Editorial Univers, 2022.

Ens situem a la ciutat de Torí, als anys trenta. La Ginia té setze anys i treballa en un taller de costura. És estiu i tot sembla fàcil i agradable, ho veiem ja en les primeres línies de la novel·la:

En aquells temps sempre era festa. N’hi havia prou amb sortir de casa i travessar el carrer per tornar-se boja

Sortir de casa i anar a descobrir món és precisament el que fa la nostra protagonista. Però no ho fa pas sola; de la mà de l’Amèlia –una noia uns anys més gran que ella- descobrirà tot un univers d’artistes que la sorprendran i fascinaran a parts iguals. Encara amb les inseguretats i les pors de qui tot just desperta a la vida adulta s’anirà barrejant en aquest ambient que per la seva amiga ja és tan conegut. Descobrirà l’amor i la passió per primera vegada a la seva vida i viurà moments d’incerteses fins ara desconeguts.

Una novel·la preciosa que ens convida a somniar i a il·lusionar-nos com ho fa també la protagonista, amb un estiu que tindrà data de caducitat.

ARIADNA SANCHO

Una vil·la a Florència

MAUGHAM, Somerset. UNA VIL·LA A FLORÈNCIA. Editorial Viena Edicions, 2021

També editat sota el títol Una casa a Florència, l’obra va ser publicada el 1940 i en el seu moment ja va tenir un èxit immediat. Al 2000 se’n va fer una pel·lícula.

Es tracta d’una novel·la d’intriga i suspens que transcórrer a la ciutat de Florència, i que ens fa posar en tot moment en el lloc dels protagonistes i preguntar-nos: què faria jo si em trobés en aquesta situació?

La història transcórrer en el període d’entreguerres i se circumscriu gairebé en tot moment en una vil·la a les afores de Florència, en un ambient que coneixia molt bé l’autor, de trobades entre l’aristocràcia europea, sobretot anglesa, que s’ha acomodat a diferents vil·les de la regió toscana.

En aquesta vil·la hi passa les vacances d’estiu la nostra protagonista, una dona jove i bonica que pertany a l’alta societat i que ha quedat vídua, i es comença a preguntar si ja és moment o no encara de refer la seva vida sentimental. Li arriba una proposta de matrimoni d’un diplomàtic molt conegut en els cercles en els que es mou, que properament agafarà un càrrec de responsabilitat a l’ambaixada de l’Índia. Decideix que li donarà resposta quan ell torni d’un viatge de feina.

Però durant aquests dies passarà un fet totalment inesperat que canviarà radicalment el rumb de les coses, i amenaçarà en engegar tots els plans que ella havia imaginat per al seu futur.

L’obra està en tot moment molt ben ambientada: es descriu amb detall l’entorn, els paisatges, la vil·la, els personatges, la manera de viure de l’època en aquell context, fent-nos un retrat de l’aristocràcia de la Florència de l’època.

Tota la història transcórrer en uns dies, i gran part , la part més intensa, transcórrer en unes poques hores, això  ens porta a una lectura trepidant, que no podem deixar fins a acabar-la. És una espècie de thriller on tot va passant ràpid i ens anem sorprenent a cada pàgina.

L’obra se’ns narra en un estil directe, fred i dur a moments, descarnat i molt intens.

El final és absolutament genial: una picada d’ullet a la condició humana, una reflexió sobre la consciència i l’honor, les debilitats humanes i la compassió vers l’altre, en un debat amb la nostra ètica i la nostra moral.

NAUSICA AYMÀ

El teu nom és Olga

ESPINÀS, Josep Maria. EL TEU NOM ÉS OLGA. Editorial La Campana, 2016

Aquest és un dels llibres més preciosos i delicats de Josep Maria Espinàs, potser també un dels més íntims.

A través d’unes cartes adreçades a la seva filla Olga, que va néixer amb síndrome de Down, ens mostra com és ella i la relació que mantenen ells dos.

Dic que és un llibre preciós perquè la tendresa i la sinceritat amb la que està escrit ens commou.

Una bona mostra d’això és l’inici de la tercera carta:

Estimada Olga,
És tan bonic que em demanis «per favor» qualsevol cosa que tinc el deure de fer…! Amb la teva manera de ser no m’has fet sentir, mai, que cap deure fos feixuc.

Ben entrat el llibre ens trobem amb una pregunta: “És que el fonoll és defectuós perquè no és una rosa?” i davant de la bellesa d’aquesta pregunta i de la veritat que amaga no podem fer més que callar i seguir llegint.

Us desitjo una bona lectura!

Ariadna Sancho

Això no es diu

PALOMAS, Alejandro. AIXÒ NO ES DIU. Columna Edicions, 2022

Us proposo un testimoni en primera persona dels abusos que va patir l’autor quan era un nen a mans d’un sacerdot de La Salle de Premià de Mar. Un Relat emocionant, valent i esperançador però per sobre de tot, generós.

La sinopsi ens avança el següent: Aquest és el llibre més lluminós, impactant i real que algú pot escriure. Després d’una infantesa marcada pels abusos sexuals, anys d’etern assetjament escolar i una hipersensibilitat que no poques vegades el va dur a tocar del suïcidi, Alejandro Palomas construeix en aquestes pàgines un relat serè i electritzant en què sobrevola sense filtres els records de la infantesa, la relació excepcional amb la seva mare, l’ombra d’un pare finalment desaparegut i el poder de la imaginació i de l’escriptura com a última taula de salvació. Aquest és el testimoni més sincer d’un home que va apostar per viure i ho va aconseguir gràcies a la seva passió per inventar i compartir mons, sempre des de la tendresa i l’humor, i que ara transforma la seva vida en la més gran de les històries.

La literatura li va permetre crear universos imaginaris millors que la vida que l’envoltava i amb els anys aquestes ficcions l’han ajudat a trobar les paraules per mostrar tota la veritat. Això no es diu no tan sols dona veu a moltes altres veus que no poden ni saben com fer-se sentir, sinó que ens regala una lliçó necessària: la fortalesa de saber i poder-ho explicar.

Era molt conscient que llegir aquest llibre em remouria. Perquè l’Alejandro, a banda de ser un autor a qui admiro profundament, és una persona que es fa estimar, és d’aquelles persones que en comptades ocasions, tens la sort de trobar en el teu camí vital i jo, gràcies a la literatura vaig tenir la oportunitat de conèixer-lo, fer-hi amistat i estimar-lo, perquè estimar l’Alejandro és com un acte reflex, tot ell és bondat i desprèn una tendresa, que ara, he pogut entendre, va molt més enllà del que veiem.

Això no és diu és un llibre que relata uns fets terribles, però alhora és també una immensa prova de l’amor que sent l’autor envers la seva mare, la seva taula de salvació, el seu far, la seva flor més preuada. Un sentiment genuí, intens i tan bonic que emociona.

Llegir aquest llibre obre els ulls a una realitat fosca i lletja que malauradament es dóna al nostre voltant, però a més ens permet entendre-la i adonar-nos que sovint, sense malícia ni ànim de ferir, utilitzem expressions i fem preguntes inconvenients que poden ferir a persones que ja arrosseguen profundes ferides, que hi ha per quès del tot innecessaris i és que el llenguatge és una eina molt poderosa, l’autor demana que no parlem d’agressions sexuals quan en realitat volem dir violacions. No li restem gravetat ni importància a un fet tan pervers.

Per als qui la literatura és una part important, sinó essencial a la nostra vida, llegir les paraules de l’Alejandro emociona, per ell els llibres han estat un autèntic salvavides, un punt de fuga, una finestra on abocar-se per respirar quan tot al seu voltant era foscor, dolor i silencis autoimposats.

L’autor es despulla i narra sense disfresses el desig que ha sentit en diverses ocasions de llevar-se la vida, i com la seva mare, sempre atenta, el mantenia a flot, ja sigui per la seva presència com per l’hàbil introducció del que ha acabat sent company de vida del seu fill, el Rulfo, el seu gos.

Vull acabar aquesta ressenya amb unes sàvies paraules d’una amiga mexicana de l’autor, que prenen especial sentit, quan sabem que durant anys, l’Alejandro ha evitat tot contacte físic no només amb desconeguts, sinó amb la seva pròpia família, inclosa la mare. La seva amiga diu: “No es pot viure sense, almenys, tres abraçades diàries. Com el paracetamol. Una abraçada cada vuit hores és el mínim per sobreviure en aquest món tan fotut.”

Sílvia Cantos

Matrioixques

CARNICERO, Marta. MATRIOIXQUES. Quaderns Crema, 2022

«Ara, a les nits, ja tornes a casa. El primer any, si no havies de coincidir amb la Karla a la parada, t’inventaves excuses per tancar i et quedaves a la feina, al sofà del vestíbul. La idea de creuar-te amb un home pel carrer, de matinada, t’espantava- Encara no ha fugit, aquesta por, i reviu quan et quedes sola, si abaixes la guàrdia. No ets capaç, ni ho tornaràs a ser, d’agafar un ascensor si al teu costat hi puja un home. Hi ha terrors que no han marxat de dins ni en marxaran.»

Us proposo descobrir una història de violència. De violència contra les dones. De la violència com a arma. Un relat punyent i lúcid sobre el trauma, el pes de l’herència històrica i familiar, la sistematització de la violència i la reparació necessària.

La sinopsi ens avança el següent: La Hana viu un doble exili: un d’estrictament geogràfic, lluny de la terra que la va veure néixer i que va haver d’abandonar, i un altre d’íntim, que la manté apartada de la vida que l’envolta per por de prendre mal. Dos mil quilòmetres enllà, en un entorn privilegiat, la Sara, que acaba de fer divuit anys, està ansiosa per ser lliure. Enfrontades a una realitat incòmoda, fruit de decisions del passat que encara reverberen en el present, totes dues faran descobriments tan amargs com inesperats a mesura que escurcen la distància que les separa.

La novel·la arrenca amb un desig de venjança descarnat i narra, en paral·lel, dues històries, de dues dones, una dona amb un passat massa feixuc sobre les espatlles i una jove, desencantada amb la seva mare i amb moltes ganes de revolta, vaja, el que vindria sent una adolescent de manual…

Enmig d’una narració de clarobscurs voldria destacar un apunt, una de les protagonistes, la Hana, treballa com a cuinera i, a través d’ella, gaudim de la passió per la cuina de la pròpia escriptora, que és autora d’una bona colla de llibres de cuina i parla del fet de cuinar amb una bellesa que et fa venir ganes de posar-te a fer galetes.

Però no podem obviar que el gruix de la història ens parla d’uns fets durs, escabrosos. Ens parla de supervivents, d’humiliacions i vexacions i ho fa sense estalviar-nos-en detalls, és un relat cru i desassossegador, però necessari perquè cal recordar que el pitjor de les guerres, recau en les dones, en ocasions, per ferir així als homes. Se les ha sotmès a violacions reiterades i a vexacions inenarrables. S’ha vist abocades a parir criatures no desitjades, nadons que moltes vegades eren ofegats tan bon punt naixien. A Matrioixques llegim desig de venjança, dolor i un profund crit.

Sílvia Cantos