La verdadera historia de la rata que nunca fue presumida

HERREROS, Ana Cristina; LÓPIZ, Violeta. LA VERDADERA HISTORIA DE LA RATA QUE NUNCA FUE PRESUMIDA. Editorial Malas Companías, 2020

Estic encantada d’haver descobert aquest llibre, a priori el títol pot resultar enganyós, algú pot pensar: “Una altra versió feminista d’un clàssic”, doncs no. El que presenta aquesta història és precisament la recuperació fidel del relat original que l’autora va localitzar a la Biblioteca Nacional d’Espanya escrita per l’arxiduc Luis Salvador d’Àustria en base a les tradicions mallorquines.

En aquesta versió que té més d’un segle d’història, la rata no és presumida, tampoc no es compra un llaç, sinó una casa i no acaba essent devorada per presumir, sinó per decidir-se per un predador com a company, vet aquí l’autèntica moralina del conte, tria bé amb qui t’emparelles!

Per què, doncs, si la versió original del conte era aquesta ens ha arribat una versió tan distorsionada? El gran problema de la tradició oral és que la majoria de les històries han estat recollides per homes relacionats amb l’església, raó per la qual van transmetre les versions que els semblaven afins als seus interessos, és a dir, utilitzar els contes en la formació de dones i nenes de bé amb valors cristians, que ells consideraven els adequats». Hi ha nombrosos casos com el de la rateta, sabíeu que A La bella dorment que Giambattista Basile va recollir al Pentamerón l’any 1634, repeteixo 1634, no la despertava el petó d’un príncep, sinó el seu fill, que li succionava el dit i li extreia l’estella del fus mentre busca el pit de la mare dormida. El petó apareix amb la versió moralista i masclista de Walt Disney, abanderant el mite de l’amor romàntic.

Tornant a la reflexió inicial, com veiem amb aquest llibre, és possible trobar relats amb un to feminista si ens remuntem als orígens, no cal cremar directament els clàssics populars o tergiversar-los fins a convertir-los en noves històries, políticament correctes.

M’agradaria destacar que La verdadera historia de la rata que nunca fue presumida ha estat escollit com un dels 25 millors llibre per a infants de l’any 2021 per el diari The New York Times, així com també ha estat inclòs a la llista 2022 de “Rise: A Feminist Book Project” en la categoria per a joves. Aquesta llista, activa des de l’any 2002 rescata la millor literatura feminista per a infants i  joves, amb títols que ofereixen esperança als joves, convidant al compromís, arrossegant als lectors a converses crítiques i permetent-los trobar les seves pròpies històries reflectides en ells.

Si tot això no us semblés prou, afegiré que les il·lustracions que vesteixen aquest llibre i l’acuradíssim edició que se n’ha fet converteixen aquesta història en una magnífica idea per regalar. Violeta Lópiz, ha aconseguit crear unes imatges d’una deliciosa bellesa plàstica, carregades de simbolisme i corona el llibre amb un desplegable final del qual us asseguro que en poden sortir reflexions i idees d’allò més suggeridores i un intens debat sobre el feminisme i la violència de gènere.

Sílvia Cantos

Pandèmia i postveritat

PIGEM, Jordi. PANDÈMIA I POSTVERITAT. Editorial Fragmenta, 2021

En aquest llibre Jordi Pigem ens cita contínuament Orwell i Huxley com a figures clau que van preveure el món totalment alienat al que sembla que ens dirigim si no hi posem remei individual i col·lectiu.

Un món on l’atenció plena va deixant pas a la distracció i el coneixement a l’entreteniment. On la informació es tergiversa i no només es vol manipular el present i el futur, sinó també tractar de reexplicar el passat amb la finalitat de seguir alimentant una societat de control basada en la tecnocràcia i el capitalisme.

Segons Pigem , estem anant cap a un món on les persones no es qüestionen els fets, sinó que simplement es preocupen d’anar vivint el seu dia a dia sense més.

També ens revela dades realment impactants com aquesta: A la Xina hi ha més de 200 milions de càmeres de vigilància, dotades dels sistemes de reconeixement facial més sofisticats (poden reconèixer una persona per petits detalls del seu rostre, com una piga).

Així que, si voleu tenir un contrapunt crític al discurs dominant que sembla que ens engoleix avui en dia, en aquest llibre el trobareu.

Ariadna Sancho

Soc només meva

DÍAZ REGUERA, Raquel. SOC NOMÉS MEVA. Editorial NubeOcho, 2022

Raquel Díaz Reguera es caracteritza per escriure i il·lustrar, històries amb un important component d’educació emocional, ara bé, així com en tants llibres les moralines, prenen la importància al relat, ella té l’habilitat de crear narracions que conviden a la reflexió i al debat, però en cap cas, resulten alliçonadores, cosa que com a prescriptora agraeixo profundament, no endebades, la funció essencial de la literatura, per una servidora, és el plaer de la lectura, el gaudir amb el simple gest de passar les pàgines d’un llibre, la lectura del qual et té captivat.

A Soc només meva trobem la història d’una ratolineta que viu subjugada per la seva parella, un ratolinet possessiu i gelós que poc a poc l’allunya de les seves amistats i la va empetitint fins pràcticament anul·lar-la.

És el relat estremidor d’un maltractament. Assistim a la transformació del ratolinet amorós del principi a un gat feréstec que atemoreix. Resulta fàcil fer el símil, en la metamorfosi de molts homes que esdevenen monstres.

Aquest llibre és un bon exemple del que es pot aconseguir quan la literatura infantil i juvenil es treballa amb seriositat i rigor, bones històries que generen debat, que inquieten i interpel·len. Bons llibres que obren les portes a converses serioses i punxegudes d’una manera amable i, en aquest, deixen l’empremta d’un missatge essencial: «No soc de ningú, soc només meva».

Sílvia Cantos