Això no es diu

PALOMAS, Alejandro. AIXÒ NO ES DIU. Columna Edicions, 2022

Us proposo un testimoni en primera persona dels abusos que va patir l’autor quan era un nen a mans d’un sacerdot de La Salle de Premià de Mar. Un Relat emocionant, valent i esperançador però per sobre de tot, generós.

La sinopsi ens avança el següent: Aquest és el llibre més lluminós, impactant i real que algú pot escriure. Després d’una infantesa marcada pels abusos sexuals, anys d’etern assetjament escolar i una hipersensibilitat que no poques vegades el va dur a tocar del suïcidi, Alejandro Palomas construeix en aquestes pàgines un relat serè i electritzant en què sobrevola sense filtres els records de la infantesa, la relació excepcional amb la seva mare, l’ombra d’un pare finalment desaparegut i el poder de la imaginació i de l’escriptura com a última taula de salvació. Aquest és el testimoni més sincer d’un home que va apostar per viure i ho va aconseguir gràcies a la seva passió per inventar i compartir mons, sempre des de la tendresa i l’humor, i que ara transforma la seva vida en la més gran de les històries.

La literatura li va permetre crear universos imaginaris millors que la vida que l’envoltava i amb els anys aquestes ficcions l’han ajudat a trobar les paraules per mostrar tota la veritat. Això no es diu no tan sols dona veu a moltes altres veus que no poden ni saben com fer-se sentir, sinó que ens regala una lliçó necessària: la fortalesa de saber i poder-ho explicar.

Era molt conscient que llegir aquest llibre em remouria. Perquè l’Alejandro, a banda de ser un autor a qui admiro profundament, és una persona que es fa estimar, és d’aquelles persones que en comptades ocasions, tens la sort de trobar en el teu camí vital i jo, gràcies a la literatura vaig tenir la oportunitat de conèixer-lo, fer-hi amistat i estimar-lo, perquè estimar l’Alejandro és com un acte reflex, tot ell és bondat i desprèn una tendresa, que ara, he pogut entendre, va molt més enllà del que veiem.

Això no és diu és un llibre que relata uns fets terribles, però alhora és també una immensa prova de l’amor que sent l’autor envers la seva mare, la seva taula de salvació, el seu far, la seva flor més preuada. Un sentiment genuí, intens i tan bonic que emociona.

Llegir aquest llibre obre els ulls a una realitat fosca i lletja que malauradament es dóna al nostre voltant, però a més ens permet entendre-la i adonar-nos que sovint, sense malícia ni ànim de ferir, utilitzem expressions i fem preguntes inconvenients que poden ferir a persones que ja arrosseguen profundes ferides, que hi ha per quès del tot innecessaris i és que el llenguatge és una eina molt poderosa, l’autor demana que no parlem d’agressions sexuals quan en realitat volem dir violacions. No li restem gravetat ni importància a un fet tan pervers.

Per als qui la literatura és una part important, sinó essencial a la nostra vida, llegir les paraules de l’Alejandro emociona, per ell els llibres han estat un autèntic salvavides, un punt de fuga, una finestra on abocar-se per respirar quan tot al seu voltant era foscor, dolor i silencis autoimposats.

L’autor es despulla i narra sense disfresses el desig que ha sentit en diverses ocasions de llevar-se la vida, i com la seva mare, sempre atenta, el mantenia a flot, ja sigui per la seva presència com per l’hàbil introducció del que ha acabat sent company de vida del seu fill, el Rulfo, el seu gos.

Vull acabar aquesta ressenya amb unes sàvies paraules d’una amiga mexicana de l’autor, que prenen especial sentit, quan sabem que durant anys, l’Alejandro ha evitat tot contacte físic no només amb desconeguts, sinó amb la seva pròpia família, inclosa la mare. La seva amiga diu: “No es pot viure sense, almenys, tres abraçades diàries. Com el paracetamol. Una abraçada cada vuit hores és el mínim per sobreviure en aquest món tan fotut.”

Sílvia Cantos

Matrioixques

CARNICERO, Marta. MATRIOIXQUES. Quaderns Crema, 2022

«Ara, a les nits, ja tornes a casa. El primer any, si no havies de coincidir amb la Karla a la parada, t’inventaves excuses per tancar i et quedaves a la feina, al sofà del vestíbul. La idea de creuar-te amb un home pel carrer, de matinada, t’espantava- Encara no ha fugit, aquesta por, i reviu quan et quedes sola, si abaixes la guàrdia. No ets capaç, ni ho tornaràs a ser, d’agafar un ascensor si al teu costat hi puja un home. Hi ha terrors que no han marxat de dins ni en marxaran.»

Us proposo descobrir una història de violència. De violència contra les dones. De la violència com a arma. Un relat punyent i lúcid sobre el trauma, el pes de l’herència històrica i familiar, la sistematització de la violència i la reparació necessària.

La sinopsi ens avança el següent: La Hana viu un doble exili: un d’estrictament geogràfic, lluny de la terra que la va veure néixer i que va haver d’abandonar, i un altre d’íntim, que la manté apartada de la vida que l’envolta per por de prendre mal. Dos mil quilòmetres enllà, en un entorn privilegiat, la Sara, que acaba de fer divuit anys, està ansiosa per ser lliure. Enfrontades a una realitat incòmoda, fruit de decisions del passat que encara reverberen en el present, totes dues faran descobriments tan amargs com inesperats a mesura que escurcen la distància que les separa.

La novel·la arrenca amb un desig de venjança descarnat i narra, en paral·lel, dues històries, de dues dones, una dona amb un passat massa feixuc sobre les espatlles i una jove, desencantada amb la seva mare i amb moltes ganes de revolta, vaja, el que vindria sent una adolescent de manual…

Enmig d’una narració de clarobscurs voldria destacar un apunt, una de les protagonistes, la Hana, treballa com a cuinera i, a través d’ella, gaudim de la passió per la cuina de la pròpia escriptora, que és autora d’una bona colla de llibres de cuina i parla del fet de cuinar amb una bellesa que et fa venir ganes de posar-te a fer galetes.

Però no podem obviar que el gruix de la història ens parla d’uns fets durs, escabrosos. Ens parla de supervivents, d’humiliacions i vexacions i ho fa sense estalviar-nos-en detalls, és un relat cru i desassossegador, però necessari perquè cal recordar que el pitjor de les guerres, recau en les dones, en ocasions, per ferir així als homes. Se les ha sotmès a violacions reiterades i a vexacions inenarrables. S’ha vist abocades a parir criatures no desitjades, nadons que moltes vegades eren ofegats tan bon punt naixien. A Matrioixques llegim desig de venjança, dolor i un profund crit.

Sílvia Cantos

Pobres

DOSTOIEVSKI, Fiódor. POBRES. Editorial Cal Carré, 2022

Aquest llibre, editat coincidint amb el bicentenari del naixement del seu autor, ha estat un d’aquells llibres que m’ha sabut realment greu haver de tornar a la biblioteca. És d’aquells llibres que, quan passes l’última pàgina, desitjaries que continués i continués per seguir acompanyant aquells personatges que ja han passat a formar part de la teva vida.

Makar Dévuixkin i Varvara Dobrossiólova, els protagonistes, s’escriuen unes cartes plenes de penúries, problemes i passió amb Petesburg com a teló de fons.

Pobres que va veure la llum l’any 1846, va ser considerada com l’obra iniciadora del gènere de la literatura social.

Ariadna Sancho