PALOMAS, Alejandro. AIXÒ NO ES DIU. Columna Edicions, 2022
Us proposo un testimoni en primera persona dels abusos que va patir l’autor quan era un nen a mans d’un sacerdot de La Salle de Premià de Mar. Un Relat emocionant, valent i esperançador però per sobre de tot, generós.
La sinopsi ens avança el següent: Aquest és el llibre més lluminós, impactant i real que algú pot escriure. Després d’una infantesa marcada pels abusos sexuals, anys d’etern assetjament escolar i una hipersensibilitat que no poques vegades el va dur a tocar del suïcidi, Alejandro Palomas construeix en aquestes pàgines un relat serè i electritzant en què sobrevola sense filtres els records de la infantesa, la relació excepcional amb la seva mare, l’ombra d’un pare finalment desaparegut i el poder de la imaginació i de l’escriptura com a última taula de salvació. Aquest és el testimoni més sincer d’un home que va apostar per viure i ho va aconseguir gràcies a la seva passió per inventar i compartir mons, sempre des de la tendresa i l’humor, i que ara transforma la seva vida en la més gran de les històries.
La literatura li va permetre crear universos imaginaris millors que la vida que l’envoltava i amb els anys aquestes ficcions l’han ajudat a trobar les paraules per mostrar tota la veritat. Això no es diu no tan sols dona veu a moltes altres veus que no poden ni saben com fer-se sentir, sinó que ens regala una lliçó necessària: la fortalesa de saber i poder-ho explicar.
Era molt conscient que llegir aquest llibre em remouria. Perquè l’Alejandro, a banda de ser un autor a qui admiro profundament, és una persona que es fa estimar, és d’aquelles persones que en comptades ocasions, tens la sort de trobar en el teu camí vital i jo, gràcies a la literatura vaig tenir la oportunitat de conèixer-lo, fer-hi amistat i estimar-lo, perquè estimar l’Alejandro és com un acte reflex, tot ell és bondat i desprèn una tendresa, que ara, he pogut entendre, va molt més enllà del que veiem.
Això no és diu és un llibre que relata uns fets terribles, però alhora és també una immensa prova de l’amor que sent l’autor envers la seva mare, la seva taula de salvació, el seu far, la seva flor més preuada. Un sentiment genuí, intens i tan bonic que emociona.
Llegir aquest llibre obre els ulls a una realitat fosca i lletja que malauradament es dóna al nostre voltant, però a més ens permet entendre-la i adonar-nos que sovint, sense malícia ni ànim de ferir, utilitzem expressions i fem preguntes inconvenients que poden ferir a persones que ja arrosseguen profundes ferides, que hi ha per quès del tot innecessaris i és que el llenguatge és una eina molt poderosa, l’autor demana que no parlem d’agressions sexuals quan en realitat volem dir violacions. No li restem gravetat ni importància a un fet tan pervers.
Per als qui la literatura és una part important, sinó essencial a la nostra vida, llegir les paraules de l’Alejandro emociona, per ell els llibres han estat un autèntic salvavides, un punt de fuga, una finestra on abocar-se per respirar quan tot al seu voltant era foscor, dolor i silencis autoimposats.
L’autor es despulla i narra sense disfresses el desig que ha sentit en diverses ocasions de llevar-se la vida, i com la seva mare, sempre atenta, el mantenia a flot, ja sigui per la seva presència com per l’hàbil introducció del que ha acabat sent company de vida del seu fill, el Rulfo, el seu gos.
Vull acabar aquesta ressenya amb unes sàvies paraules d’una amiga mexicana de l’autor, que prenen especial sentit, quan sabem que durant anys, l’Alejandro ha evitat tot contacte físic no només amb desconeguts, sinó amb la seva pròpia família, inclosa la mare. La seva amiga diu: “No es pot viure sense, almenys, tres abraçades diàries. Com el paracetamol. Una abraçada cada vuit hores és el mínim per sobreviure en aquest món tan fotut.”
Sílvia Cantos
Què em llegeixo? 