MARTÍN, Miquel. LA DRECERA. Edicions del Periscopi, 2020
Miquel Martín, que va passar la infantesa a Begur, afirma que “en la seva vida ha perdut dos paradisos, el de la infantesa i el del paisatge de l’Empordà”, i fruit d’aquesta pèrdua publica La drecera.
El protagonista viu amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d’una família benestant. Fascinat per la vida dels amos, el narrador relata les seves rutines des de la distància alhora que explica la pròpia quotidianitat, molt més senzilla i rural. Al principi està enlluernat pel món dels rics, però aviat s’adona que la riquesa dels senyors és purament material, pura façana, mentre que la seva es basa en allò intangible: els amics, la natura, la vida al poble, els pares i la literatura.
El protagonista no té nom, tampoc es nombre el nom del poble on passa la història. Segurament, per remarcar que aquest nen, representa una generació, que ara tenim de 40 a 50 anys, que van poder conèixer un Empordà ara desaparegut. I per remarcar també , que la història passa en un poble com molts altres de l’Empordà.
El que intenta l’autor és deixar constància d’un paisatge que ja no existeix, on encara hi havia les masies, els pescadors, aquesta vida molt lligada a la natura. Com diu ell, on encara podies anar a una cala pràcticament deserta en ple estiu, i agafar uns musclos i un pop i fer un arròs. Això avui és impensable.
El llibre en sí té poca trama, no hi passen gaires coses, hi passen tres anys en la vida d’un nen que comença a entrar a l’adolescència, aquests anys tant importants, que tan ens marquen, on tu canvies dia a dia , i canvia tot l’entorn. Els anys on no pares de descobrir i de descobrir-te. És com fer un viatge enrere , en el teu passat, recordes molts moments i sensacions similars a les que descriu el protagonista. Es tracten temes com l’amistat, la mort, l’amor, el despertar del desig,…
La història està explicada en primera persona, a través dels ulls del nen protagonista, i això li dóna més força, es podria dir que és una mirada més innocent, però al mateix temps també més lúcida, transparent, directa, sense contaminants com tenim els adults. L’autor ha comentat algun cop, que els comentaris de la seva filla, d’aquesta edat, l’han ajudat a trobar el to encertat en la narració.
El relat està sempre embolcallat en un context amb el qual també connectem sobretot una certa generació, i hi trobem temes recurrents, com per exemple el Barça.
Tot i així, es tracta d’una novel·la amb la que la majoria podem connectar, ja que tracta un tema plenament universal, com és el pas de la infantesa a l’adolescència. I al mateix temps, també tracta el tema de la desaparició progressiva però inexorable de molts racons naturals, de zones rurals ara ja edificades, d’un paisatge que recordem i no tornarem a veure.
En una entrevista, l’autor explica el perquè del títol, La drecera: per una banda fa esment a una drecera física, la que el nen fa servir per anar de casa seva al poble , però també parla d’una drecera emocional, la que l’ajuda a fer-se gran.
I per últim, voldria destacar una de les coses que més m’han agradat i atrapat del llibre, l’autor fa servir el llenguatge propi del territori. Paraules que en el meu cas he sentit moltes vegades a casa, dels meus pares i avis. És per mi, no només un element que cal reivindicar sempre, sinó que fa que alguns connectem directament amb l’autor i la història que aquest ens explica.
Nausica Aymà
Què em llegeixo? 