El nen de la plaça Ballot

ESPINÀS, Josep Maria. EL NEN DE LA PLAÇA BALLOT. Edicions La Campana, 1988

Josep Maria Espinàs se’n va anar a peu, tot xino xano cap a una altra dimensió el 5 de febrer d’aquest mateix any. Però tenim la sort que ens va deixar una extensíssima obra. I, si bé són molt coneguts els seus viatges a peu, també té obres d’alta qualitat en altres gèneres.

El que avui ens ocupa és un llibre on Espinàs ens permet treure el nas a la seva infantesa i a com la va viure, tant els estius passats a Argentona, com la resta de l’any a Barcelona.

És un llibre que ens entendreix i emociona a parts iguals, ja que les reflexions que provenen del petit Espinàs les reconeixem plenament perquè ja les hem viscut en altres llibres amb l’òptica d’un Espinàs adult.

Un moment quotidià i aparentment sense més importància, ens l’analitza, ens l’universalitza i ja tenim corda per estona.

És, per exemple, el moment on ens explica com i de quina manera els seus companys de classe sortien a la pissarra.

“Hi havia qui anava cap a la pissarra de pressa i amb pas segur, convençut que sortiria victoriós de la prova; d’altres també hi anaven de pressa, però ensopegant amb les potes de les taules, i després amb la tarima, davant mateix del mestre, en una marxa  precipitada, com qui va a la forca i com més aviat el pengin, millor. Alguns hi anaven amb el cap baix, remugant «ja me l’he carregada» i rebent les brometes dels companys. Era un trajecte que a vegades se m’havia fet etern, amb les cames feixugues.”

Així que, si voleu llegir molts més fragments com aquest, i d’encara més íntims, veniu-nos a demanar el llibre a la biblioteca!

ARIADNA SANCHO

Buenos tiempos

GONZÁLEZ Torralba, Victoria. BUENOS TIEMPOS. Ediciones Siruela, 2023

Sinopsis: En la España de los años 70, en pleno despertar turístico, Laura vive con sus tíos —un hombre autoritario y una mujer de carácter áspero— en un pueblo de la costa mediterránea. Para contribuir a la economía de la casa, limpia apartamentos y trabaja como camarera en la cantina de Juan Sil, un tipo oscuro y voluble que, sin embargo, constituye su única fuente de afecto. Todo en el destino de la joven parece ya trazado, hasta que una madrugada, mientras pesca con Sil, rescata del mar la pierna de un cadáver. A raíz del siniestro hallazgo, Laura se verá envuelta en un misterio del que será protagonista involuntaria, y sobre ella recaerá también la responsabilidad de resolverlo. El problema es que no tiene ni idea de cómo hacerlo, y tampoco de qué manera afrontar esa nueva realidad sembrada de amenazas en la que nadie resulta ser quien parece: Álex Lobo, un delincuente irresistiblemente atractivo; Antonio, un veraneante que le descubrirá el amor por los libros; o el Hombre de los Perros, un vagabundo de turbadora presencia…

La novela tiene un ritmo tranquilo y muy descriptiva sobre todo en los personajes que los perfila muy bien tanto en el plano físico como emocional. Asimismo, dibuja perfectamente la vida y las costumbres de cualquier pueblo mediterráneo de los años 70.

También la evolución de los personajes, es muy interesante sobre todo en el caso de Laura, que poco a poco, va creciendo a lo largo de la historia y su trayectoria hace que el lector pueda entender de donde viene, hacia donde va y el porqué de sus actos. Otros de los personajes como Sil, Álex, El hombre de los perros o Antonio, tienen diversas caras lo que los hace misteriosos, pero a la vez atrayentes.

Es curioso como Laura está rodeada de hombres y aun así la novela atribuye un gran poder a la voz femenina y hace una apelación al empoderamiento de la mujer, como en el caso de “Marieta”, la cual fue una mujer avanzada a sus tiempos y no se quiso casar porque quería ser libre y será el pasado de “Marieta” que influirá en el presente de Laura.

Victoria González Torralba va dosificando la historia poco a poco, haciendo que se envuelva toda la trama en un halo de misterio, con capítulos cortos pero intensos, con giros inesperados y sorpresas que te dejan impactado.

La novela me absorbió desde el principio, dado que la trama principal se dosifica muy bien y crea una atmosfera de misterio que hacía que devorará los capítulos. Además, llegué a empatizar con muchos de los personajes, aunque tuvieran diversas caras oscuras porque Victoria también describe actos de bondad en ellos y los acaba humanizando de cierta manera.

Finalmente, a parte de la trama que me ha encantado, destacar dos partes del libro que me han gustado mucho. Por un lado, la parte del amor que Laura tiene por los libros y, por otra parte, los vínculos y relaciones que se van creando entre los personajes a lo largo de la historia y que la autora describe muy bien.

Por último, destacar que Victoria González Torralba ha sido la ganadora de la IV edición Premio Paco Camarasa de novela negra.

DIANA GASOLS

El festí de Babette

DINESEN, Isak. EL FESTÍ DE BABETTE. Editorial Viena, 2008

Isak Dinesen és el pseudònim de Karen Blixen, escriptora danesa nascuda a finals del s XIX. És l’autora, entre moltes altres obres famoses, de Memòries d’Àfrica.

El festí de Babette va publicar-se l’any 1958. Es tracta d’una narració curta de la que se’n va fer una pel·lícula amb el mateix títol el 1987 i que va guanyar un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

En un poblet de pescadors de la costa noruega, una petita comunitat de luterans viu aïllada del món seguint els estrictes preceptes morals del seu pastor. Un dia, poc després de la mort del seu guia espiritual, les seves dues filles reben una carta en què un amic de la família els demana que acullin una noia jove francesa, Babette, que ho ha perdut tot i està sola al món. Per no resultar una càrrega podria ocupar-se de les feines de la casa, i a més també podria cuinar.

Ningú en sap res del passat de Babette, però al llarg del llibre anem esbrinant que va ser cap de cuina d’un restaurant de luxe caríssim de París, Le Café Anglais, i que és una fugitiva de la repressió de la Comuna de París el 1871.

Se’ns explica, en una primera part, els amors de joventut de les dues filles, que finalment no s’han casat per poder-se fer càrrec de la comunitat de feligresos.

I ja en una segona part s’entra en matèria, i la història se centra en el famós sopar que Babette vol preparar per a tota la comunitat. Han passat 14 anys, la cuinera porta molts anys jugant a la loteria , i un dia, en guanyar un premi, decideix que amb els diners tornarà a casa seva, a França, i es vol acomiadar fent aquest gran sopar a l’estil francès.

Un acte de generositat totalment altruista com el que fa la cuinera, provoca un miracle que ningú sap ben bé com succeeix: el menjar exquisit i el bon vi van elevant els ànims fins a una espècie de moment místic on es trenquen totes les barreres entre els comensals, creant-se un ambient fraternal i de comunió dels esperits, inclús feligresos que portaven molts anys barallats entre ells es reconcilien.

És un cant a l’hedonisme: allò que semblava pecaminós en un inici acaba sent gairebé una experiència divina, i per una petita comunitat acostumada a l’austeritat aquest sopar els sembla el plaer més exquisit.

«Més endavant cap dels presents no se’n recordaria amb claredat. Només sabien que el menjador era ple de llum divina, com si diverses aurèoles s’haguessin combinat per formar una resplendor meravellosa».

És una narració que, amb cert humor, ens parla  de les decisions que prenem a la vida i d’estar-hi en pau, acceptant el nostre destí. Ens recorda que a la vida només ens enduem allò que donem als altres, l’important rau en allò que compartim, i sovint un dels moments compartits més plaents és entorn una taula amb bona companyia.

NAUSICA AYMÀ