MANDANIPOUR, Shahriar. Una història d’amor i censura a l’Iran. Barcelona, Proa / Lumen, 2010.
Una obra intel·ligent, crítica, irònica, i punyent. La voluntat de Mandanipour, tal i com manifesta en les primeres pàgines, és escriure una història d’amor que tingui lloc a Teheran; una història d’esperança amb final feliç, ja que està fart d’escriure relats foscos i sinistres plens de mort i por que reflecteixen el dia a dia d’Iran.
Sara i Dara, els protagonistes, estableixen contacte vulnerant les lleis de comportament segons les quals dues persones de diferent sexe sense parentesc familiar no poden relacionar-se. Els recursos que hauran d’emprar per a comunicar-se seran des de poètics (missatges codificats que es deixen en els llibres d’una biblioteca pública) fins a surrealistes (una trobada en una sala d’urgències d’un hospital on poder intercanviar algunes paraules sense aixecar sospites). Els entrebancs que afronta la parella porta el futur de la seva relació fins a límits insospitats des del punt de vista físic i psicològic experimentant una absoluta impotència.
La novel·la de Shahriar Mandanipour és una veritable troballa literària que no ha vist la llum a l’Iran pel paper implacable que la censura exerceix en el país.
Mireia Martínez