Nèmesi

ROTH, Phillip. NÈMESI. 2011, Editorial La Magrana.

Es tracta d’una novel·la publicada el 2010, que vaig llegir ja fa anys, i que la pandèmia m’ha fet recordar en algun moment, així com també he pensat en algun moment en La pesta, de Camus. Philip Roth és un autor nord-americà nascut el 1933 i que va morir fa 3 anys, guanyador de diversos premis, entre ells el Premi Pulitzer.

El personatge principal és un jove atleta que és monitor d’esports en un col·legi del barri jueu d’una ciutat de Nova Jersey. En el context que ens trobem, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, no ha pogut allistar-se a l’exèrcit com la resta dels seus companys per un problema de visió, i aquest fet li crea un fort sentiment de culpabilitat. L’estiu del 44, en plena onada de calor, es declara una epidèmia de polio al barri i alguns dels nens que ell entrena comencen a posar-se malalts i inclús alguns moren. Molts d’aquests nens el consideren quasi com un germà gran, hi ha un lligam molt fort entre ells, l’aprecien molt i el respecten. Les coses van empitjorant i la seva xicota li aconsella que s’allunyi del barri i marxi a treballar de monitor ens uns campaments a les muntanyes, on ella està treballant. Haver de decidir posarà a prova la seva integritat. En aquest moment, ell dubta entre la seva responsabilitat al barri, amb els seus alumnes, o bé tenir cura d’aquests nens en el campament, i a prop de la seva xicota. Finalment opta per marxar a les muntanyes.

A  partir d’aquest moment que sorgeix el tema principal de la novel·la: la culpa des de la perspectiva de la responsabilitat. El protagonista és un noi molt responsable, honest, amb un marcat sentit del deure i l’honor personal, i aquest, es troba atrapat entre el fort sentiment de culpa, i sobretot de traïció, per abandonar el barri i els seus nens i nenes, i la humana sensació d’anhel de la felicitat d’instal·lar-se en un campament d’estiu, lliure de l’epidèmia i a prop de la seva xicota. En tot moment queda molt marcat el contrast entre la vida sana i feliç al campament a les muntanyes, i l’ambient de mort i malaltia que s’està vivint al barri, i al col·legi on treballava. Se sumen dos fets que farà doble el seu sentiment de culpa: no haver pogut anar a lluitar a la guerra per la seva mancança de visió, i no estar lluitant ara contra la polio.

És a dir, ens trobem que el nucli de l’obra, és com el protagonista dóna voltes al dilema de consciència que el té totalment atrapat. Es va donant excuses ell mateix per sentir-se millor, es va dient a sí mateix que serà més útil al campament que no pas al barri, ja que ell no és metge, no pot ajudar en res, etc. Però no serà suficient per a sentir-se bé, segueix tenint una remor de fons que no el deixa viure. No està a l’altura de les seves exigències morals.

Altres temes que van sorgint al llarg de l’obra, són els dubtes que li sorgeixen arran de la propagació de l’epidèmia: es pregunta sobre el sentit de l’existència de Déu. Com un Déu bondadós i pietós com el que li han inculcat sempre, pot permetre que morin i emmalalteixin d’aquest manera nens i nenes que no han fet cap mal, que no tenen culpa de res? També se’ns va mostrant com poc a poc, a mesura que l’epidèmia avança d’una manera alarmant, el dolor va trencant la solidaritat entre les famílies. També és inevitable que acabi sorgint un desig de trobar culpables. La polio no només emmalalteix el cos sinó que també la ètica, es va fent evident la tensió entre l’individu i la comunitat. També veiem com de vulnerables som les persones davant d’una epidèmia que avança sense fre.

L’autor aborda aquest tema de la culpa i de la condició humana en vàries de les seves novel·les, i de fet és un tema tractat per molts autors.  En molts moments ens trobem pensant, què faria jo en el seu lloc?

Malgrat el tema, que pot semblar dens, l’obra realment és curta i molt àgil de llegir, amb un missatge molt clar, es llegeix d’una tirada. Sovint recorda alguns autors nord-americans que escriuen amb un estil periodístic , com Truman Capote a Sang freda, però Roth hi afegeix aquí alguns fragments més poètics.

NAUSICA AYMÀ